Músiques que es puguin considerar neoclàssiques n’hi ha hagut en moltes èpoques, però el concepte és especialment útil quan es tracta d’alguns compositors del segle XIX i molt principalment del XX, és a dir, de les èpoques en què la consciència històrica del compositor ha tingut un paper més decisiu en la formació del seu llenguatge.
Leigh i Stravinsky, en una època concreta de la seva creació, són compositors que adoptaren recursos estructurals, instrumentals, melòdics o harmònics provinents d’obres pretèrites des d’una perspectiva nova i personal.
I si bé la música habitualment anomenada “clàssica” és la dels grans compositors del final del segle XVIII i principi del XIX, els neoclàssics sovint escolliren com a referència també les obres dels grans compositors barrocs.
És aquí on la primera part del concert esdevé decisiva a través del llinatge Bach i més concretament de Carl Philipp Emanuel Bach i Johann Christian Bach, dos compositors que van tenir un paper molt important en el desenvolupament del barroc cap al clàssic, influint decisivament en compositors com Haydn i Mozart.
En resum, un concert on la música transforma el seu propi model: els neoclàssics el barroc, els fills de Bach el del pare.
