GIO Symphonia, Frames Percussion & Prat

En un llarg procés iniciat en el romanticisme, l’art s’ha anat desvinculant de l’encàrrec oficial i aquesta conquesta de l’autonomia ha alterat la relació de l’art amb el seu entorn. El segle XX va viure un art de ruptures radicals amb les avantguardes. El segle XXI viu amb un eclecticisme estilístic, amb la desfeta de la unitat i dels gèneres, l’alteració de la credibilitat i la interactivitat amb les noves tecnologies. Tot plegat ha activat un camp obert d’estètiques individuals i llenguatges únics, generalitzat sota el nom de postmodernitat. El programa arrenca amb Polyphonic Tango de Schnittke, “un intent de trobar el camí del mig entre l’humor i la serietat”, oscil·lant entre tonalitat i atonalitat, entre el banal-conservador i el banal-dissonant. En Altar de Neon, Ortiz resol les relacions entre tradició i món modern, unint folklore, música popular i estils occidentals. Aquesta dualitat es veu en la instrumentació, amb solistes de percussió d’instruments populars i conjunt de cambra occidental. Les obres que completen el programa tenen el punt de partida en el minimalisme dels anys seixanta i setanta. Einaudi, Arnalds, Rani i Richter deuen molt als grans minimalistes, però elaboren peces modestes, sense sorpreses i predictibles. Lang, “enfant terrible postminimalista”, ofereix una música hipnòtica, inquietant i emocionalment directa, deixant oberta la pregunta sobre creació i recepció.